Poblat ibèric Puig Castellar

(Santa Coloma de Gramenet)

El poblat ibèric Puig Castellar està situat al parc de la Serralada de Marina, a la part alta del turó del Pollo, de 303 m d’alçada, amb una superfície que deu superar lleugerament els 4.000 m2. Les magnifiques condicions defensives i de control del territori fan pensar que devia ser un poblat important. Aquest emplaçament li permetia la visió i la comunicació amb els assentaments propers, ja que controlava un tram important de la línia de costa, la desembocadura del Besòs, el pla de Barcelona i el pas cap a l’interior, cap al Vallès. Fou ocupat des del segle VI aC fins a l’inici del segle II aC i pertanyia al poble dels laietans, el qual habitava el territori que s’estenia aproximadament des del riu Llobregat fins a la Tordera i cap a l’interior per la vall del Llobregat i el Vallès.
Al voltant del poblat, però la zona de plana, hi havia altres assentaments que hi estarien vinculats, entre els quals destaquen l’assentament rural de can Calvet i les Sitges del carrer d’Extremadura, una zona, potser comunitària, on es devia emmagatzemar l’excedent de cereal que segurament s’utilitzava per comerciar amb els grecs, cartaginesos o romans. El paisatge natural era molt diferent del que avui coneixem: la desembocadura del riu Besòs formava un petit estuari, i possiblement la major part de la costa era zona d’aiguamolls. La vegetació de la serralada litoral estava formada bàsicament per boscos d’alzines amb presencia de roures i pins, amb un sotabosc de grans arbustos. La fauna comprenia espècies avui desaparegudes com el cérvol, el llop o el porc senglar. L’activitat econòmica més important era l’agricultura, i també practicaven la caça, la ramaderia i la pesca com a activitats complementàries. L’organització urbana del poblat ens indica que els seus pobladors pertanyien a una societat complexa i organitzada. L’estructura urbanística s’adapta a les característiques del terreny i les cases s’aixequen en terrasses que salven el desnivell. Tots els habitatges de les zones N i NO tenen una primera fase de construcció de finals del segle V i inicis del s. IV aC, eren de forma rectangular i disposaven d’una llar de foc. S’han trobat objectes que ens demostren els usos i les funcions dels espais i les activitats que s’hi realitzaven, com són l’emmagatzematge, el tissatge, la mòlta de gra o la metal·lúrgia.
Els habitants de la darrera fase d’ocupació del poblat hi deixaren gran nombre d’objectes de valor, sobretot metàl·lics, com ara el capfoguer, beines, ganivets, fíbules, eines agrícoles i, fins i tot, un tresor de dracmes de plata d’Empúries.
Aquest fet fa pensar en un abandonament sobtat del poblat, a finals dels segles III o inicis del s. II aC, possiblement vinculat als esdeveniments de la Segona Guerra Púnica (218-206 aC), o bé amb els esdeveniments de la gran revolta indígena de l’any 196 aC.
El poblat va ser descobert l’any 1902 per mossèn Palà. Les primeres excavacions arqueològiques es van dur a terme entre el 1904 i el 1905 i anaren a càrrec de Ferran de Sagarra i de Siscar, propietari dels terrenys. L’any 1919 els donà a l’Institut d’Estudis Catalans, el qual inicià unes noves excavacions entre els anys 1922 i 1925 sota la direcció de Josep Colomines i Josep de C. Serra Ràfols.
Entre el 1954 i el 1958 es van reprendre les tasques arqueològiques sota la cura del Centre Excursionista Puigcastellar. L’any 1997, el Museu Torre Balldovina va iniciar noves museístiques al poblat, de les quals cal destacar l’arranjament de l’entorn i els accessos, la consolidació de les estructures per tal de garantir-ne la conservació i, també, l’adequació didàctica del jaciment.